POESIA

Lucky Girl

Voldria ser com tu, geganta, quan passeges per la vil·la;

et treuen a ballar i tu contenta, segueixes la fila.

El ritme dels timbals i la gralla els teus peus va movent,

ets la pubilla que, gràcil, fa voleiar la faldilla al vent.

Voldria perdre’m en les teves giragonses i bots,

però en realitat, el que t’envejo més de tot

és que ets de guix i no de carn i sang,

jo en canvi penso i sento, i vinc del fang.

Potser és miserable, però una cosa em consola,

i és pensar que a tu després et deixen allà sola,

dins una sala, sense que ningú no et recordi gens,

durant un temps que a tu també et deu semblar etern.

Digue’m, Marteta, digue’m què se sent !

quan t’aixequen uns músculs destres i amatents,

quan et treuen a passejar i a fer saltirons,

quan des de dins teu contemplen el món.

Túnel del temps

És un túnel del temps el dels roures canadencs,

car endinsar-s’hi és entrar en una nova dimensió,

allí el temps es detura sota aquell sostre verd,

allà tot és possible, fins i tot la salvació.

Esdevé factible arribar a tocar el cel,

i alhora fer de Job a cada prova,

viure de somnis i del fulgor d’estels,

i ensems saber nedar i guardar la roba.

Sota el fullatge frondós i fresc, sota la seva fressa,

es veu al fons del túnel una llum d’eternitat;

la primavera que ha arribat i marxarà de pressa

fa que s’esborri la línia que separa somni i realitat.

La lleona i el domador

La lleona, dins la gàbia, es mou amunt i avall,

inquieta, a mercè del domador.

Ell se la mira des de fora estant

i li observa cada reacció.

Quan ell li llança un tros de carn

no perd cap detall del seu braó.

La lleona, famolenca, va menjant,

tot aprenent a mastegar el dolor.

Sent que les forces li van minvant

i que depenen del seu domador.

Entre els barrots la seva mà

Entra, temptativa, amb por,

i tot i que ella el té al davant

està dins d’una gàbia d’or. 

Free falling

Com estàs?, em preguntes, i jo somric: Bé,

Mentre penso: En caiguda lliure, cap a un buit sense fons;

no hi ha escala ni corda, no tinc casc ni arnés

en aquest remolí que m’enfonsa en un abisme pregon.

No hi ha temps ni hi ha agenda, el rellotge fa nosa,

en aquesta caiguda el dolor es fa punyent,

les ales de joia són alhora una llosa,

la vida s’atura en un etern present.

No sento com a propis, em rellisquen, els contratemps,

per alguna raó puc consolar sense desgast meu,

la vida i la mort em són indiferents.

L’únic que demano és no apartar-me de vora Seu.

Un Gat a Nova York

Felinament es passeja, melindrós, esquivant tolls i burilles,

per les places i voreres, aliè a clàxons i botzines.

D’un bot, s’enfila a la tàpia del parc, ara ensopit,

i salta, àgil, aterrant sobre un terra molsut i florit.

Allà hi ha gespa on ensuma, tresca i rodola,

Torna a flairar, hi jeu i es fa una bola.

Amb la pota, joguineja amb un lliri blau lila

mentre mira una campsis bressada per la brisa.

La trompeta sembla voler acotar-se cap al lliri a cada cop de vent,

i ell sembla voler atansar-se a la trompeta de roig candescent.

Però el lliri, envoltat de companys semblants a ell,

no es pot arrancar de terra, per més que s’hi deixi la pell.

I ella, enredada a la pèrgola, penja amb altres trompetetes,

i sembla debatre’s per desenganxar-se i voleiar fins al mar violeta,

i sap que si ho fes, la seva felicitat seria plena, però moriria.

Només li resta somniar dia rere dia.

L’abella arriba i s’enfonsa en el néctar del lliri,

untuós, dolç i deliciós, i voleia cap a l’enreixat,

s’endinsa dins la campana de sang amb deliri,

on les seves potes desprenen un polsim daurat.

Temps després –quant?-, el gat, ja vell, torna al seu parc estimat,

i la gespa encara està florida amb els mateixos colors d’esclat,

però sota un banc de pedra hi troba un lliri i una campsis, junts,

que li resulten familiars.

Disappearing

Quan el senyals de fum s’esvaeixen uns dies
que per a tu potser són hores, per a mi són anys
i em sento morir, m'apago per dins;
no demano discursos ni trucs de màgia,
només un senyal que em retorni l’alè,
i sobreviure aquest dia, només saber que hi ets.
Sé que al teu cavall li cal aturar-se per beure aigua,
i no és que el meu sigui millor ni més pura raça,
però és que està encabritat, i la seva aigua ets tu.